Miriam Toews: «Solem protegir els infants amb relació a la mort»

L’autora d’‘Elles parlen’, la novel·la que li va servir a Sarah Polley per guanyar l’Oscar al millor guió adaptat, publica ‘Que no s’apagui la flama’, on aborda el suïcidi del seu pare i la seva germana.

Winnipeg, des d’on la canadenca Miriam Toews (Steinbach, 1964) atén els periodistes, no és la ciutat de residència habitual de l’autora, Mont-real. La promoció l’ha agafat de visita a un dels seus fills. La neu cau a l’exterior i ella pregunta quin temps fa per aquí. Gairebé no es pot creure que a les portes de novembre faci tanta calor a la península. Nosaltres tampoc. Però és així. Toews és avui, amb la premi Nobel Alice Munro, una de les autores més reconegudes del Canadà. La seva vida és digna d’una novel·la: de fet, les seves experiències han alimentat els seus llibres. Toews és avui una àvia jove, que va ser mare soltera als 22 anys quan es va submergir en l’atmosfera punk de Mont-real, després d’haver-se rapat el cap i haver fugit de la casa familiar de cristians mennonites.

Una cosa que mereix explicació: els mennonites, similars als amish, són un grup que han mantingut els seus costums fonamentalistes i retrògrads des de fa 500 anys i tot i que a dia d’avui hi ha mennonites més oberts al món, el més habitual és que no fos així, es dediquessin a les tasques del camp, mantinguessin les seves dones sense educació, amb pany i forrellat, i sense poder comunicar-se amb l’exterior perquè a elles només se’ls havia ensenyat el plautdietsch, un idioma d’ús intern que es deriva de l’alemany. Tot això va nodrir Elles parlen, la novel·la que Sarah Polley va convertir en una pel·lícula amb la qual va guanyar l’Oscar al millor guió adaptat l’any passat i que relata un terrible abús sexual, real, d’unes dones mennonites en una comunitat de Bolívia.

Com parlar del suïcidi

Sembla increïble que l’autora, càlida i divertida, amb una prosa tan espurnejant com la seva conversa, estableixi l’origen de Que no s’apagui la flama (Les Hores / Sexto Piso), la seva última novel·la, en dos fets que van marcar la seva vida, molt més que el seu origen religiós. El suïcidi del seu pare, quan ella estava a punt de complir 9 anys i 12 anys més tard, el de la seva germana gran. Tots dos patien depressions endògenes. «Aquest llibre va sorgir de com vaig abordar la manera de plantejar als meus fills aquestes morts. I ara el tema tornarà a ressorgir quan els meus nets, en tinc quatre, comencin a preguntar sobre aquestes absències. Solem protegir els infants en relació amb la mort i és natural que quan et preguntin si et moriràs contestis que d’aquí molts, molts anys, però és una cosa difícil d’abordar, sobretot a Amèrica del Nord, on la gent es creu immortal». Que no s’apagui la flama segueix la veu narradora de Swiv, una nena de 9 anys, l’edat en què comencem a fer-nos preguntes sobre la mateixa identitat i la forma en què podem encaixar al món. Viu en una casa amb la seva mare embarassada i la seva àvia Elvira –una cristiana mennonita excepcional que ha lluitat per la seva independència i els seus ideals sense rebutjar la seva fe– mentre intenta entendre el món dels adults i l’absència del pare.

Espai per a l’humor

És fàcil imaginar d’on sorgeixen aquestes tres dones si es té en compte que el domicili de l’escriptora a Mont-real és un complex de tres cases independents, on viuen respectivament la seva mare –el model directe d’Elvira–, ella mateixa i la seva parella, així com la seva filla i la seva pròpia família. «M’agradava la idea que la narradora fos una nena perquè és alhora una veu indirecta –hi ha coses que no sap interpretar– i també directa, per la seva franquesa, això em donava molt espai per a l’humor». Així arribem a una de les característiques més destacables de l’autora: la seva capacitat per mostrar d’una forma lleugera i graciosa assumptes que no ho són en absolut. Toews té la seva pròpia teoria, la seva particular manera de lidiar amb les contrarietats: «Això té a veure amb haver crescut amb el meu pare i la meva germana, tots dos depressius. Jo tenia 6 anys menys que ella i des del minut u em vaig assignar a mi mateixa aquest rol divertit en la família. No podia fer gaire més sent una nena com era».

Tot i que a Elles parlen sol va intervenir com assessora, se sent satisfeta i orgullosa del treball de Polley. L’experiència li va servir també per reafirmar-se en el convenciment que Hollywood és un lloc «horrible». Més interessant va ser la repercussió que la pel·lícula va tenir entre els seus antics correligionaris. Els més ultraconservadors no es van acostar al cine, però els més liberals sí que es van animar a anar a les sales. «Per a moltes dones de l’edat de la meva mare, octogenàries, va ser la primera vegada que anaven a veure una pel·lícula i l’experiència va ser molt bona, perquè van sentir que els estaven mostrant una cosa que elles coneixien bé», assegura.

■

L’autora mostra amb trets lleugers i graciosos assumptes que no ho són en absolut